Imprimir

Introducció de la primera edició del Notícia de Catalunya, escrita per Jaume Vicens Vives l'any 1953
Conèixer-nos
Amb motiu de la meva intervenció perifèrica al diàleg obert entre alguns intel·lectuals castellans i catalans sobre l'esdevenidor de la nostra cultura, he escrit una i altra volta que calia fer un esforç per conèixer-nos nosaltres mateixos abans de passar a projectes definits, a realitzacions concretes. La meva afirmació ha causat sorpresa en certs sectors de la nostra gent de lletres; en altres, ha semblat exacta, però poc oportuna. Meditant sobre ambdues actituds, m'he refermat en el meu pensament: hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran mare de la Societat Occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps carolingis. I, a mes, hem de procedir a aquesta anàlisi amb la més gran urgència i a la llum de l'enquesta pública, perquè el nostre be i el nostre mal no ban de tenir secrets. ¡Ai dels pobles que s'obliden d'aquestes necessàries introspeccions i no s'aturen en les grans recolzades històriques per palpar-se el cos, escoltar-se l'anima i mesurar l'encert o l'errada en la feina feta!
Hi ha qui creu que això son problemes secundaris, que no ens podem aturar mentre el món marxa amb tanta rapidesa que a penes sabem avui el que s'esdevindrà demà. No negaré pas que al capdavall del carrer ens pot esperar una contingència meravellosa que ens resolgui tots els trencacaps actuals. Però recordo als expectants que àdhuc l'atzar es doblega a la nostra coneixença de les coses i que una manera de provocar l'instant feliç és preparar el conjunt de possibilitats històriques en què aquell floreix per la força de les tenses voluntats posades al servei d'uns ideals. En tot cas, en traspassar el llindar de l'esdeveniment hem d'estar segurs de la nostra personalitat, del bagatge de fets i idees que portem damunt, i de les articulacions històriques i actuals que ens lliguen amb els veïns del barri europeu on ens ha tocat de viure.
Cal penetrar a fons en el cor del nostre ésser col·lectiu. Alguns no són prou valents per a esteranyinar la finestra i fer que un devessall de llum ho esclareixi tot i ens permeti de veure què hi ha de veritat en el rebost de la nostra cultura. D'altres ho han fet ja amb els instruments històrics, sociològics i lingüístics que aleshores tenien a llur abast. No en parléssim pas malament. Rellegint la nostra producció intel·lectual dels darrers setanta anys, trobem dos o tres intents interessants d'arribar fins al darrer envà de la nostra essència col·lectiva. Però la fredor de l'un, l'apassionament de l'altre i, sobretot, la manca d'estudis seriosos i complets sobre les diverses facetes de l'esperit social, de l'home viu del país, no permeteren d'assolir resultats convincents. Són testimonis d'època, reflexos de la manera de sentir dels catalans de les generacions que ens han precedit; no contribucions definitives a l'examen dels nostres problemes. Els admirem i els sentim com a cosa pròpia, inseparable ja del nostre ésser en virtut del procés que transforma un pensament o una acció en "esperit objectivat" ; però no podem restar-hi encadenats.
Ultra això, els darrers cinquanta anys no s'han escolat endebades. Els instruments científics de la nostra recerca històrica i sociològica han millorat notòriament. Allò que ahir semblava impossible es avui realitzable. Posseïm sondes metodològiques que ens permeten de calar fins a les capes més pregones del passat. Cal utilitzar-les amb serenitat; però amb la il·lusió de trobar el doll d'on han sortit les energies del nostre poble. D'altra banda, durant aquest mig segle hem viscut unes experiències vitals, dramàtiques, que els nostres precursors no van conèixer i sobre les quals hem de treballar si volem arribar a conclusions eficaces després de la nostra aproximació analítica.
L'eixamplament del camp de les nostres recerques ha de reunir al voltant de la tasca proposada tots els qui sentin el deure de l'hora present. Els historiadors -concretament els que anomenem historiadors professionals- podem dur una part de la veritat. Però cal que renovin la temàtica de llurs preocupacions ; que deixin en pau reis i prínceps, batalles i esdeveniments polítics, per tal de concentrar els focus de llurs treballs sobre el mecanisme íntim del desenvolupament humà de Catalunya. Cal, doncs, que cerquin l'home en les seves reaccions primigènies, i que esbrinin com ha organitzat i estructurat el seu espai mental; sobretot, com ha establert aquest ordit de relacions materials i espirituals amb la terra que el nodreix i els altres homes que li son consemblants, en una articulació social definida i categòrica. En una paraula, que ens diguin com ha sorgit la mentalitat que ens caracteritza dins la Societat Occidental i que és el testimoni més punyent de la nostra existència diferenciada; molt més que les característiques idiomàtiques, ja que aquestes depenen del procés mental col·lectiu que les ha promogudes i les ha pastades en el transcurs dels segles.
Però els historiadors sols veuen una part de la veritat. I qui diu els historiadors diu els sociòlegs i els economistes, àdhuc els filòlegs i els crítics literaris. Tots ells, malgrat llurs tècniques diferenciades i llurs especialitzacions concretes, formen part de la gran família dels observadors dels fets passats. Per a la gran tasca de conèixer-nos necessitem la col·laboració dels poetes, dels novel·listes i dels assagistes, dels esperits que posseeixen el do d'intuir, sense documentació prèvia, els batecs més ocults de l'ànima del poble. Una estrofa genial -on les paraules prenen l'equilibri just format pel ritme-, una descripció espurnejant -on es defineix un estat d'esperit individual o col·lectiu-, poden esclarir en un instant replecs íntims on mai no podrà arribar el més ben muntat microscopi documental. Totes les cultures necessiten aquests llampecs decisivament il·luminadors. Però cal que el poeta, que el novel·lista, que l'assagista, siguin d'una sinceritat absoluta: que essent homes de llur temps i, per tant, pertanyent a certes sectes i escoles literàries i ideològiques, procurin respondre a l'eterna crida de llur sang. I, si no ens plau aquesta imatge pel que té de purament biològica, que procurin empeltar-se en la mateixa rel de la nostra formació mental.
Si hem d'assolir alguna conclusió d'ordre general al capdavall dels nostres esforços, cal comptar amb les veus dels catalans que l'expansió dels avantpassats feu créixer i perpetuar mes enllà del territori estricte del vell Principat. Valencians i mallorquins ens han de donar ajut per a realitzar aquest propòsit d'introspecció col·lectiva. Ens plauria que portessin llur contribució a la tasca de conèixer-nos íntegrament. Ells ens veuen des d'altres angles i poden destriar millor algunes qualitats i alguns defectes del nostre tarannà històric. Indiscutiblement, ells han de dir-nos també què són i com es troben ancorats en el port de la nostra mentalitat comuna. No voldríem que s'enganyessin. La responsabilitat de tots es prou gran perquè fem feina sincera i sencera. No res menys, cal que decidim què hem de conrear i què hem d'esbandir, per tal de fer ufanosa aquesta llenca cultural que Déu ens ha confiat en el bell mig de les societats occidentals.
Jaume Vicens Vives, 1953       
PROGRAMA VICENS VIVES